Que trist no tindre una ment oberta!

7 08 2008

Tot just fa dos dies de l’anècdota entre dos iaies madrilenyes assegudes a la porta del restaurant on treballava l’any passat on havia anat a pegar un cop de mà. Resulta que aquestes dos dones majors sempre venien a fer-se la seua cerveseta, com deien elles “ponmela bien tirada”, això significava tres dits de cervesa i setanta d’espuma, si no ho portaves així t’ho feien canviar fins que eixira com volien i clar sempre demanant “los cacahuetes i las almendras que no se te olviden niña”. “Niña”, jo? Doncs ara veuràs com aquesta vegada si que pagues els cacauets i les armeles per pesades. Damunt quan ja ho havien pagat sempre venia el net d’una d’elles “tocapelotas” per no dir toca collons que queda molt agossarat, i et deia: “quiero una una coacola de bote y bien fregca!” Et venen unes ganes de dir-li: “es diu fressssca xiquet que no saps ni parlar la teua llengua!”

Reprenent l’anècdota, l’altre dia alhora de pagar les seues ceveses ben tirades i els seus cacauets, vaig anar amb el compte a la seua taula on estaven assegudes i…:

Jo: són cinc euros en deu.

Iaia 1: “en español, a mi dimelo en español.”

Iaia 2: “en castellano, se dice castellano.”

Iaia 1: “yo siempre he dicho español.”

Iaia 2: “bueno, pero la xica es valenciana por eso te lo ha dicho en valenciano, no?”

Jo: clar, jo parle valencià.

Iaia 1: “bueno, pero ella es española porque su Pasaporte dice que es española.”

Jo: “señora, yo no soy española.”

Iaia 1: “tu DNI pone que eres española.”

Jo: “señora mi DNI puede cantar misa si quiere, pero yo no soy española.”

Iaia 1: “tu y todos lo que soys es unos ilusos, más que ilusos, porque soys españoles.”

Jo: “mira señora cada uno puede sentir-se como quiera independientemente de lo que diga su pasaporte y su DNI, y yo por supuesto tengo los mios y por tanto no me siento espanyola.”

Iaia 1: “pero eres española porque tu DNI y pasaporte lo dice.”

Jo: “señora, tengo unos pensamientos distintos a los suyos i cada persona tiene su opinión política distinto del resto.”

Iaia 2: “claro, tienes razón.”

Iaia 1: “bueno, ¿què te debo?”

Jo: 5′10 euros.

Iaia 1: “toma 5′50, la propina para ti, a ver si asi te sientes más española.”

Jo: “a mi no me comprara con dinero, yo no vendo” i sempre em sentiré igual de valenciana!

Ara no se si vaig dir valenciana o catalanista, però em dóna exactament igual.

El que em dóna ràbia, és que vinga gent de fora i qüestione com som, de quina manera i que pensem, quan ni tal sols respecten les llengües que és parlen a la seua Espanya singular, ni comprendre-les i/o aprendre-les després de més de 20 anys veranejant en la mateixa costa suecana.

La conclusió a la que arribe és: d’on no hi ha no se’n pot traure.


Miquel del Roig – La Farola