València i la Formula 1

La formula 1 sabeu que és no? És aquell event esportiu on uns cotxes de carrera plens de publicitat només fan que pegar voltes a un circuit a velocitats desorbitades, que tu et pregutntes s’hauran pres una biodramina abans de començar? Perquè jo només mirant’ho per la TV ja em marege.

Doncs aquest cap de setmana és celebrarà el gran premi d’Europa a València. Si, València la ciutat de les falles, el color, la que ofrena noves glòries a Espanya, també coneguda com la ciutat de Calatrava, vaja on tot és blanc i de zones verdes llevant de Els Vivers i el pont de les flors ja em perd. Perquè amb el nom de Cap i Casal, poquets.

I el premi qui la dissenyat? Calatrava, clar que si, llàstima que no siga blanc!

València on per alcaldessa tenim -desafortunadament- a Rita Barberà, l’alcaldessa de tots els valencians i el seu com no ” Viva Valencia” (sense accent, és clar, i amb el seu gintonic de Bombay…).

Es veu que a València volen comparar-la i/o convertir-la com Monte Carlo, una ciutat que viu del joc, del glamour i la possibilitat de veure a gent famosa. Volen que tots els valencians ens sentim identificats amb aquest event.

Jo des de primera hora que no ho estic. No estic d’acord que aquest event es faça en un circuit urbà, ja que per això ja esta el circuit de Xest, no és urbà, però és un circuit.

Ara només cal que Rita es pose a repartir Orxata i Fartons entre el públic assistent (seria amb l’únic que m’identificaria). Aih, no calla, això no, això mai, no recordava que això quedaria massa de cultura popular i el que volen és glamour.

Xica la Rita, tan valenciana que és que en lloc de tampons utilitza fartons!

Quin serà el pròxim esdeveniment que ens farà tremolar?

Vos deixe aquest video de Santiago Calatrava i València

Que trist no tindre una ment oberta!

Tot just fa dos dies de l’anècdota entre dos iaies madrilenyes assegudes a la porta del restaurant on treballava l’any passat on havia anat a pegar un cop de mà. Resulta que aquestes dos dones majors sempre venien a fer-se la seua cerveseta, com deien elles “ponmela bien tirada”, això significava tres dits de cervesa i setanta d’espuma, si no ho portaves així t’ho feien canviar fins que eixira com volien i clar sempre demanant “los cacahuetes i las almendras que no se te olviden niña”. “Niña”, jo? Doncs ara veuràs com aquesta vegada si que pagues els cacauets i les armeles per pesades. Damunt quan ja ho havien pagat sempre venia el net d’una d’elles “tocapelotas” per no dir toca collons que queda molt agossarat, i et deia: “quiero una una coacola de bote y bien fregca!” Et venen unes ganes de dir-li: “es diu fressssca xiquet que no saps ni parlar la teua llengua!”

Reprenent l’anècdota, l’altre dia alhora de pagar les seues ceveses ben tirades i els seus cacauets, vaig anar amb el compte a la seua taula on estaven assegudes i…:

Jo: són cinc euros en deu.

Iaia 1: “en español, a mi dimelo en español.”

Iaia 2: “en castellano, se dice castellano.”

Iaia 1: “yo siempre he dicho español.”

Iaia 2: “bueno, pero la xica es valenciana por eso te lo ha dicho en valenciano, no?”

Jo: clar, jo parle valencià.

Iaia 1: “bueno, pero ella es española porque su Pasaporte dice que es española.”

Jo: “señora, yo no soy española.”

Iaia 1: “tu DNI pone que eres española.”

Jo: “señora mi DNI puede cantar misa si quiere, pero yo no soy española.”

Iaia 1: “tu y todos lo que soys es unos ilusos, más que ilusos, porque soys españoles.”

Jo: “mira señora cada uno puede sentir-se como quiera independientemente de lo que diga su pasaporte y su DNI, y yo por supuesto tengo los mios y por tanto no me siento espanyola.”

Iaia 1: “pero eres española porque tu DNI y pasaporte lo dice.”

Jo: “señora, tengo unos pensamientos distintos a los suyos i cada persona tiene su opinión política distinto del resto.”

Iaia 2: “claro, tienes razón.”

Iaia 1: “bueno, ¿què te debo?”

Jo: 5′10 euros.

Iaia 1: “toma 5′50, la propina para ti, a ver si asi te sientes más española.”

Jo: “a mi no me comprara con dinero, yo no vendo” i sempre em sentiré igual de valenciana!

Ara no se si vaig dir valenciana o catalanista, però em dóna exactament igual.

El que em dóna ràbia, és que vinga gent de fora i qüestione com som, de quina manera i que pensem, quan ni tal sols respecten les llengües que és parlen a la seua Espanya singular, ni comprendre-les i/o aprendre-les després de més de 20 anys veranejant en la mateixa costa suecana.

La conclusió a la que arribe és: d’on no hi ha no se’n pot traure.

Miquel del Roig – La Farola